El Drac de na Coca (Mallorca).

...Hallada en una miscelánea decimonónica la volvemos a publicar, aunque no respondemos en absoluto de que hubiera aparecido en  alguna de las múltiples revistas literarias o almanaques del siglo pasado, que no hemos podido repasar. Dice de esta manera —y su publicación nos eximirá de la repetición del argumento que deberíamos hacer, como cuantos nos han precedido en el tema sobre la base del autor de los "Bosquejos de antaño", José María Tous y Maroto:

ES DRAC DE NA COCA

Tradició Mallorquína

Encara no feya fosca

p'es carrer de Sa Portella

y es seus vehinats ja ernbarraven

ses entrades tot depressa.

Y com si desconfiassin

de ferrayats y clavendes.

amb imatges benekles

les cubrien per darrera.

No era que per dins Ciutat

hey fes naufraitx gent dolenta

pues ses foreas se corea ven

y's podría se Henderá.

Era un drach que se menjava

ets infantons de mamella

y a sas mares perseguía

en fé fosca cada vespre.

De dar premt a ne qui'I mat

es Jurats crida n'han feta

y s'ha armada molta gent

amb pedreñals y ballestes.

Per axó en ferse horabaxa

ses dones son dins caseva

y es hornos agoserats

fan l'aguayt per ses travesses.

Per devant ses xebronadas

que sobre es casáis s'estenen

una pluja fina, fina,

brufa a poc a poch ses pedras.

Y entretant qu'ets infantons

a sas mares cosits resan,

una jove, sens temor,

treu es cap per sa finestra.

Sa fosca del tot slia dosa

y res veuen y res sentan,

mes qu'es regalim de s'aygo

que engolex sa clavaguera.

Y tot just quant s'apagaven

cs dcrrés toclis de la queda

que a compàs donava trista

sa campana d'En Figuera,

es trepitx d'un cavalle

p'es carrer de Sa Fort ella

alegra es cor de la jova

que guaytava a sa finestra.

Però mentres arribava

tot xalest just abaix della

es drach rossegant sortia

de per dins sa clavaguera

Y la jova, que ab sa vista

travessava ses tenebres,

vé la vida perii lame

des qui era la vida seva.

Per xò quant l'escometia

per resposta li diu ella:

•— Bartomeu, treune l'aspasa

jGuarda que t'envest la fera!

Sa anamorat cavalle

mira en torn a tota pressa,

treu s'aspasa y se arra do ss a

just abaix d'una capella.

Un fanal d'oli penjava

y sa llum veura li dexa

a quel drach que s'en venia,

sonant s'escata lluenta.

Es cavallé se mirava

tot a un temps, d'aquella fera,

es barram, s'aspasa nua,

sa capella y sa finestra.

S'amor ¡ dava coratge,

son nom es desitj de vensa

sa fe, confiansa en Déu...

es drach en vest... y ell I'espeta.

Cau a sota es cavalier

pero no es ella qui jamega

¡Valga que Ii ha entrat s'espasa

per mitx de sa gargamellal

Es veinats tots de valí aren

ab gresols y llumaneras

y de cop foren allá

cans d'ajuda v gent valenta.

Y es governador d'AIcudia

ses patrulles conagueran

que per festatjá ab na Coca

era arribat aqucll vespre.

De llevors ensá aquel! drach

(que encara se conserva)

cada anv al poblé mostraven

es dia de Sant Silvestre.

... ¿De donde salió esta leyenda? ¿Hemos de concederle beligerancia histórica? Antes de salir tan fácilmente del lance sería partidario de pensar un poco en la fabulación palmesana de hace pocas generaciones.

Concretamente, mi madre, María Moragues, nacida a la par del siglo, que conocía la leyenda por haber nacido en la calle de Montesión y estar ubicada tr adición almente la leyenda en el barrio de la Portella, la medieval "Portella den Fuzer", me contó algunas veces los incipits de otras composiciones populares de escaso valor pero para nuestros fines de cierta utilidad.

Una de ellas dice así:

En es carrer de la Mar

un drac ei surt

i sen duu ses anotes

damunt un puig [,..]

La otra — que se refiere a la calle del mar, sita en la ciudad baja, peligrosa por ser centro de entrada de la marinería y de cuanto de bueno y malo podía llegar del Mediterráneo a la ciudad, según la opinión de los moradores de la misma— atañe a un topónimo de calle, situada frente al Seminario Viejo: el Carrer de Sa Dragona-,

Diuen que en esser les dotze

per Sa Dragona

surt un fantasma

que vestit de blanc va,

es trepig que fa [?]

i queda olor de sofre

quan ha passat.

Corre, diuen que salta

i bramula fort

sa gent está asustada

i en tocar animes

ja ningú surt [...]

En la primera de estas composiciones — tan maltratadas por la memoria de unas generaciones, sin duda pocas — el dragón viene del mar. Sale por la calle de este mismo nombre, la principal arteria humana de la ciudad vieja, la marinera y la comercial. En la segunda, en vez de un dragón, de la calle de "Na Dragona", sale ilógicamente un fantasma. Pero que lógicamente deja olor de azufre (huele a diablo...) y lanza rugidos (en vez de agitar cadenas), cosa propia de un dragón temible.