El Dragón de Malmercat (Lleida).

És atribuïda al senyor del castell de Malmercat la mort d'un terrible drac que van deixar els àrabs quan, empaitats pel comte de Pallars, hagueren de deixar aquelles terres. La bèstia vivia en una profunda cova dita del Drac, que té estanyols al seu interior, situada prop de Soriguera, en el terme de la casa coneguda per Sa Verneda. La fera era el terror del país: s'havia menjat no poques persones, entre elles més d'un cavaller del temple que des del seu castell d'Enviny havia tractat d'atacar-la. - El cavaller de Malmercat tingué un enginy, i fou abraonar contra la fera tota una tropa de gossos llebrers que portaven el coll guardat per amples collars de ferro ben cosits de llargues i afinades punxes. En intentar atacar-los es ferí i, si bé en matà molts, d'altres la feriren a mossegades i punxades. Quan, ferida, sortí del cau, el cavaller esperava i amb la llança la va acabar de matar. Per aquesta gesta tan solemne prengué com a divisa per al seu escut la ferotge figura d'un drac, que encara es pot veure gravada a la portalada del castell de Malmercat.

(Amades, ob. cit., pág. 1388).

- "... Veus aguella casa d'allí damuntet?

- Sí; ja la veig.

- Es casa de Macareno. Abans era el castell del sinyor. L'últim sinyor ha astat Bielsa. Aguella altra casa é de Miquel. Allí, casa del Corcò; més anllà, casa del Roi, casa d'Escales, casa Cisquet, casa Soliguer, casa Nadal i casa Lluc.

- i qué més - demano amb frisança.

- Dons, se conte que per temps antic, amb aguest poble hi havie un sinyor que tenive dret a tot. Ere amo de les persones i de totes les terres del terme. La persona que no li venive de gust, ne feve lo que en volive. Diuen que tenive un drac que tot se hu angollive, i mira: quan un home no volé combregar amb les seues rodes de molí, ja an començave a còrrer la veu per la comarca que el del sinyor de Malmercat tenive fam. Quan un home faltave de casa seua, lo sortiven a buscar, i, si al tres dies no en trobaven lo rastre, diven: "Se l'ha menjat lo drac de Malmercat"; i d'aguesta forma ne faltaven molts i molts, d'homes de pr'aguest país.

- Però, es que no hi havía justicia?

- Ai fato! Allavorens no n'hi havie cap, de llei, per segons qui. Només hi havie aguesta: l'home que no astés conforme amb les voluntats del sinyor de Malmercat, lo preniven una nit fosca i lo feven acudir a davant del sinyor, i aguest només feve que malmirase'l i manave que el fessen passar pel forat del drac.

- Què era, aguest forat?

- No te hu dic? A casa mateix del sinyor. i quan havie manat la seva voluntat, lo preniven un parell d'homes forçuts, dels seus, i el tancaven amb un quartet que ere un corredor molt llarg i fosc, que en diven la gargamella del drac, i del quartet, la boca del drac. L'ampresonat, al veure's tancat, anave seguint amb desfici aguell corredor buscant la fuïda, i lo que trobave ben aviat era el ventall del salt de la mort.

- I qu'era allò?

- Allò era una mena de trampolí que hi havie a l'axtrem del corredor, afinat com una balança. Lo pobre desgraciat marxave confiat de pugue's ascapar i, tot d'una era abalançat, i llençat al fons d'un pou pr'a no eixi'n mai més amb vida. Al fons d'aguell pou hi havie una portella que es comunicava amb la panxa del drac, qu'ere un forat que tenive l'aixida per damunt la masia de Saverneda. Les homens del sinyor se hi ascolaven amb negra nit i en treiven al pobre degraciat i el colgaven per les rodalies del bosc, o bé se'l menjaven les feres salvatgines.

- Llamp, Salvador! Així, digues que aguella ronda de senyoriu no era res de bo?

- De bo, dius? Que n'has vist algun, tu, d'aixo últim? Eren uns malvats de cap a peus. Jo en sò sentit axplicar alguna vegada per gent vella, que un d'aguestos sinyors se va anterar que a Tornafort hi havie un parell de fadrinetes boniques, i sabràs que el gormand de sinyor te marxe i en fa acudir els seus pares i germans, al seu casal, per fe'ls seguir lo camí del drac i cruspi's les dos donzelletes. i trobaràs que entre els homens que feven camí a casa el sinyor de Malmercat, n'hi havie un que tenive la força d'un jagant, i ere germà d'una d'aguelles fadrines. i ere prou astut i valent. i mentres baixaven pel camí de Tornafort a Malmercat, ell que diu als altres: "Això d'avui no em fa bona aspina..." i tots li van preguntar mig asverats: "Qué vos dir, amb això? Axplica't d'una vegada". i el Valentí de Tornafort dive: "L'altre día li vai veure una acciò, amb aguest sòcio, que em va fer recelar. Vai baixar a porta-li les delmes amb la meua germana, i el diablot del sinyor li va fitar una mirada fibladora, mentre tot ell se desfeve d'afalacs. Jo no me'l val deixar d'ull. Ell s'adone del meu recel i m'angegue aguesta per fe'm por: "Es vritat, Valentí, que et vas barallar amb l'àliga, dies pr'anllà?" "i amb lo llop també m'agarbaria, si convingués" -li vai contestar amb tota l'intenciò. Eh va seguir dient: "Però, i si te'n surtiven dos a l'ancontre i et prenguessen la cordera, qué farís, Valentí?" "Que faría, dieu? Arrenca'ls la budellada i tenir el ganivet a punt por si venive el més gros. Ja hu sabeu, lo que faría, sinyor."

"Aixís sí, que et vei que ets valent, de nom i de llengua. De totes maneres, les aixerits també ve un dia que tenen un descuit", me va dir amb una mena de rialla traidora. "Si no m'agafen adormit, tindran feina", Ii vai respondre amb la febre a les urpes. i no fòra res d'astrany que, precisament avui, lo sinyor mos preparés un parany i mos fer angullir pel drac afamait, por fer sortir en'cabat les seus gossos, que sempre els té a punt, i roba-mos les fadrines de casa nostra". "Jesús, Ave María Puríssima! Vos dir, Valentí, que podrí fer això, el sinyor?" "Pot fer això, i tot lo que vulgue, si la gent calle". "Que podem fer naltris, pr'avita-hu, davant del poder del sinyor?", van dir els companys acovardits. "Que podrim fer, dieu? Ascanyar el sinyor i els seus llops. El gros, deixeu-me'l per a jo". "I que vindrà després, Valentí?" "Després, Deu dirà ..."

"Les homes de Tornafort van arribar al portal de la casa del sinyor, i al moment que anaven a picar, la porta es va obrir, i radere hi havie un home preparat. Un cop van haver passat lo llindar, la portalada va ser tancada i barrada pel guardasquenes del sinyor. Però no li va calguer anar a buscar a Roma el perdò. Només va fer que veure'l, lo Valentí, li va clavar la sarpa al coll, sense deixa-li dir ni xerric ni merric; i el va deixar com un tossino, astirat darrere la porta. i sense di's paraula, aguells homens s'anfilen ascales amunt del gran casalici. Arribats al segon replà, troben un altre home que també es comprén que asperave per complir la seua feina; però el Valentí la hi va voler astalviar, i, més ràpid que un llampec, li clave les urpes i el deixa morat i amb un pam de llengua fora de la boca. i ascales amunt s'ha dit, i aguells homes, més valents que mai, entren de dret a dret al salò, i el sinyor astave assegut asperant-los. Al veure'ls, les va dir: "O em doneu les fadrines de tot grat, o bé el drac vos ansenyarà el camí etern". Ni el combregar hi va ser a temps, i el sinyor i dos homens dels seus van fer la mateixa fi. Un pam de llengua fora de la boca, i la pau als pobles."

Vols dir que va anar així, Salvador?

Açò mateix és lo que s'axplica. Pel que es comprén, amb aguell temps, n'hi feven de verdes i de madures, aguella mena de sinyorots; i ancara mos quedem curts. Noi, en saps tot un niu. I m'ha agradat, aquesta llegenda."

Lluis, Joan; 1961. El meu Pallars. Col·lecciò Tramuntana (pp. 133 a 138)